miércoles, febrero 21, 2007

El Capital Natural

Ara que sembla que els grans paradigmes del creixement econòmic s’esfondren davant d’una perspectiva limitadora tan important com és el Canvi Climàtic, ara que les fronteres biofísiques d’un planeta finit posen d’entredit tots aquells teoremes virtuosos del “creixement equilibrat a llarg termini”, és en aquest moment quan les idees d’economistes i científics oblidats per l’oprobi del poder prenen força i es fan senyores de la raó, d’una raó que, com sempre, el temps dóna.
La idea d’un planeta finit i limitador del creixement s’ha definit en vàries ocasions sota la idea de Capital Natural (Georgescu-Roegen ens en parla per primera vegada). Aquest concepte es objecte de múltiples i molt variades discussions sobre la funció i els límits que planteja el capital natural en la nostra societat i en la seva forma, present i futura, de funcionar.
Per començar, i a mode d’aclariment inicial, el capital natural és la naturalesa en tota la seva grandesa i esplendor, és a dir, el capital natural són els boscos habitats per infinites espècies d’éssers vius condicionades als antulls de cada situació climàtica, el capital natural són tots els gasos de l’atmosfera que ens permeten viure i mantenir l’equilibri de Gaia, el capital natural són tots aquells recursos naturals dels quals s’alimenta el nostre sistema productiu, el capital natural és un paisatge, el capital natural és un raig de sol, el capital natural és el silenci d’un llac, és la mirada d’un linx, és una reserva de petroli... Així doncs, el capital natural és tot allò que la naturalesa ha creat i, per tant, el medi en el que naixem, creixem, ens alimentem i morim, el medi en el que l’ésser humà es desenvolupa.
Així doncs, una vegada definida aquesta visió més ampla del Capital Natural, podem afirmar que l’ésser humà requereix dels serveis de la naturalesa per poder portar a terme qualsevol procés de desenvolupament i creixement d’assentaments o comunitats. La seva interrelació amb el medi condiciona la seva capacitat de créixer en un entorn o un altre, i al llarg del temps, i, per tant, com millor s’adapti i sàpiga explotar un determinats recursos donats, millor serà la capacitat de la comunitat per evolucionar en el futur (o per no morir). Aquesta condició està sotmesa a la lògica antropològica més fortament irrefutable que existeix, i fins i tot es pot afirmar que ja no només es tracta d’un principi antropològic, sinó que podem establir un pont directe amb l’adaptació biològica dels éssers vius. Per tant, l’ésser humà necessita trobar un equilibri harmònic amb el medi on es desenvolupa (com tot ésser viu) i ha d’optimitzar la seva actuació donades unes restriccions naturals i inevitables. Per simplificar i fer més entenedors aquests raonaments podem dir que es requereix una sostenibilitat en l’extracció de recursos i en la generació de residus per tal de no trencar l’equilibri biològic que s’estableix amb l’ecosistema (aquí veiem l’origen de l’error de definició: l’economia ortodoxa emmarca l’activitat humana dins d’un antroposistema, quan en realitat es requereix la visió d’ecosistema).
I assolim el punt de plantejar-nos: Perquè el sistema econòmic no té en compte aquesta total dependència del capital natural a l’hora d’agregar tots els indicadors de rendibilitat, producció, renda...? Que potser no té importància per tot sistema econòmic, ergo desenvolupament local i internacional, la comptabilització d’uns recursos naturals que representen gran part de la riquesa d’una regió, ja sigui en valor d’inputs productius, d’actius ambientals per usos recreatius o per la seva mera existència? Arribem aquí a una visió sobre la base de lo econòmic que xoca frontalment amb la percepció, la construcció i, en conseqüència, l’avaluació de gran part d’indicadors i models econòmics que resten acomodats i es troben llargament acceptats per bona part del gremi d’economistes. No és d’estranyar que aquesta nova (i al nostre entendre més completa) visió de l’economia no gaudeixi d’excessiva popularitat en els més importants cercles acadèmics i institucionals que s’encarreguen de dirigir i “solucionar” els reptes i desafiaments econòmics mundials, ja que l’acceptació d’aquesta nova concepció del capital natural com a riquesa real d’un país suposaria una alteració massa transcendental de la percepció econòmica i, presumiblement, generaria un gran tumult i un possible esfondrament de les columnes de coneixement que sostenen l’Olimp de lo Econòmic. Però com afirmàvem al principi, el temps ens dóna la raó i les fronteres biofísiques d’un entorn finit ja no es poden amagar amb promeses de creixement econòmic indefinit gràcies a l’òptima combinació de capital humà, capital produït i creixement tecnològic; es fa necessària la inclusió d’aquell concepte oblidat però que és, en realitat, la base per qualsevol forma de vida: el Capital Natural.